Parlant d'educació inclusiva...

Bon dia, avui aquesta entrada la dedicaré a parlar sobre un tema que envolta el món sencer, en concret la inclusió de totes les persones.

La societat d’avui en dia està en costant canvi, però cada vegada està més conscienciat amb les persones que tenen una necessitat específica.  Però cal dir que també hi ha molt a fer, perquè encara hi ha persones que pensen que aquestes persones amb unes necessitats específiques no tenen que viure al món  on vivim, o que no tenen dret a una educació...

Es per això que com futura mestra he de formar-me dins d’aquest àmbit per a poder intentar canviar aquesta mentalitat, he de ser capaç de fer activitats, he de formar-me contínuament i sobretot he de treballar l’aspecte relacionat amb les famílies.

He de dir que treballar tot això sembla complicat, ja que requereix molta paciència i ser una persona molt constant, però després els resultats són tan bons que no recordes tot allò que has tingut que fer, amb això vull dir que els resultats que aconsegueixes pesen més que l’esforç que has de fer.

Un dia cercant informació sobre l’educació inclusiva vaig trobar un vídeo on  és veu tot tipus de discapacitat i totes les seves implicacions en el món, però he de dir que també m’ha agradat molt aquest vídeo perquè tracta a totes les persones per igual, és a dir, totes les persones són diferents, cap persona és igual.

Amb això he de dir que totes les persones som iguals i al mateix temps totes som diferents.

  

Quiet

El llibre de “Quiet” el va escriure Màrius Serra,es descriu, des d’una perspectiva de superació, moments de la vida del seu propi fill Lluís (Llullu), el qual va néixer amb una greu encefalopatia del 85%.

El llibre va narrant en petits relats la lluita d’un pare i la seva família per a que el seu fill pugui  viure amb total normalita, encara que el nen no es pot adonar malgrat la seva malaltia. D'altra banda la família sap que ha d'acceptar aquesta malatia, ja que si ho fan el seu fill podrà viure miillor, a més tindrà més calidesa en relació a la seva vida. 

Fins el final del llibre, es veu com la família s’esforça per trobar possibles alternatives per millorar la vida del nen, sense mai perdre l’esperança, anant a professionals que els puguin donar respostes que altres no els han sabut explicar. També l’autor explica les seves experiències viscudes a viatges per diferents parts del món, en els quals no han deixat de banda al seu fill en cap moment, encara que tingui la seva dificultat.

L’autor té el desig de veure el seu fill en moviment, i finalment això ho fa realitat amb la tècnica del foliscopi, fotografies del nen posades en moviment. En definitiva, aquest llibre és un bon exemple de que les persones poden  ser capaços d’adaptar-se a una situació que d’entrada pot ser negativa per ells, però que si es pensa de manera  positiva es podrà viure una vida amb normalitat i també de felicitat per continuar endavant.

Després del resum del llibre puc dir que m'ha fet reflexionar molt sobre com parla l'autor de les persones amb discapacitat, ja que avui en dia pareix ser un tema tabú, gràcies a aquest llibre podem veure que aquestes discapacitats les hem de tractar amb normalitat. Finalmennt, volia dir que l'autor va diguent durant tot el llibre que aquestes persones són un regal, realment això jo també ho penso. Amb això vull dir que quan a nosaltres ens diuen que una persona tindrà un/a fill que tindrà una discapacitat pensem pobres pares,  aquesta menatlitat s'ha de canviar no hem de pensar que són una carrega hem de pensar que són persones com totes les que podem trobar al món, però el que pasa és que necessiten una mica més d'atenció per poder viure.